Ens tanquen Internet i no podem explaiar-nos.
Aquests dos dies hem aprofitat per fer passejos per Ilha Grande, que realment és un paradís natural de les platges.
Ahir vam agafar un passeig en barca que ens va portar per diferents llocs i platges (Lago Azul...) i vam poder descobrir una bona part del litoral de la Ilha. Aquesta és bàsicament MOLTÍSSIMA vegetació selvàtica fins a l'aigua mateix, i a partir d'aquí, platges de sorra blanca finíssima. Juntament amb una aigua MOLT transparent, fa uns colors impresionants!
El passeig va durar tot el dia (de 10.30 a 16.30) i, al arribar, vam dutxar-nos, l'apat del dia i sessió doble de cine (El club de la lucha i Ocean's Eleven). Després, caipirinha i a dormir.
Avuí hem anat caminant fins a la platja Lopes Mendez (molt famosa i un dels destins dels passejos en barca). Pel camí hem passat per 2 platges més fantàstiques, uns camins entre la vegetació, també impresionants, i una vista des de dalt de la illa... BRUTAL!
La platja Lopes Mendez: 3km de sorra finíssima blanca, envoltada de vegetació i amb una aigua blava fluix al principi i més verdosa cap al fons. Una MERAVELLA!!!!
Ara anem a sopar i la festa de comiat de la Ilha.
Com podeu veure, estem aprofitant aquests dies ;-)
Fins la pròxima, des d'Ilha Grande...
guillemBarba i Pau Aragay
sábado, 25 de agosto de 2007
jueves, 23 de agosto de 2007
Dia 23: Mal dia... però banyet (Trindade)
Igual que el dimarts, el dimecres 22 es va aixecar amb mal dia (nubol i no massa calor, per anar amb semarreta de màniga llarga).
Tot i això, vam decidir anar a Trindade, una platja molt, molt bonica i coneguda aprop de Paraty. A més a més, ens acompanyaven dues xilenes (Aliana, mare, i Carolina, filla), també hostes del Hostel.
Vam agafar un bus, plegat de nens que anaven o tornaven de l'escola, i després d'uns 40 minuts vam arribar a una platja, amb un mar bastant crespat.
A Trindade hi ha un petit poble, plegat de pousades que a l'estiu s'omplen a vessar, i unes quantes platges. La primera per fer surf, sense gaire sorra, i les altres més grans i amb la vegetació selvàtica que casi arriba a l'aigua. Com ja he dit, el mar estava bastant "bravo" i ens oferia un espectacle, picant contra les roques, molt especial, molt d'hivern (m'encanta el mar a l'hivern).
Vam anar caminant, descalços, per un camí que, tot i estar al tocant a l'aigua, semblava de la selva. Vam creuar una platja llarga i ens vam arribar a una piscina natural: un racó protetgit per grans roques on el mar estava completament tranquil i t'hi podies banyar (que ho vam fer, com no) sense problemes. A més a més, ens vam poder prendre dos entrepanets de pollastre gràcies a que una dona anava fins allà a vendre'ls (Brasil és fantàstic!!).
A la tornada no ens vam resistir a tornar-nos a banyar a una de les platges i així poder jugar una mica amb les onades. Amb 5-10 minuts de bany ja estavem cansats, però el bany va ser molt agradable i reconfortant.
Per acabar, birreta a un "chiringuito" de la platja i pastisset casolà venut per una nena molt simpàtica.
Al tornar a Paraty, després de la dutxa i la migdiada, vam anar a fer l'apat del dia a, com no, un restaurant a "bondade": per R$8 menja tot el que puguis!!! passeig pel poble (que com comença la Pinga, festa de la cachaça que comença aquest dijous, s'estava posant molt bonic i amb més vida) i Caipirinha. Tot això acompanyats per les xilenes, de qui vam aprendre moltes coses de Santiago i Xile.
Per la nit, una mica que fiestuqui i a dormir, que estavem cansats.
Fins la pròxima, des de Ilha Grande...
guillemBarba i Pau Aragay
Tot i això, vam decidir anar a Trindade, una platja molt, molt bonica i coneguda aprop de Paraty. A més a més, ens acompanyaven dues xilenes (Aliana, mare, i Carolina, filla), també hostes del Hostel.
Vam agafar un bus, plegat de nens que anaven o tornaven de l'escola, i després d'uns 40 minuts vam arribar a una platja, amb un mar bastant crespat.
A Trindade hi ha un petit poble, plegat de pousades que a l'estiu s'omplen a vessar, i unes quantes platges. La primera per fer surf, sense gaire sorra, i les altres més grans i amb la vegetació selvàtica que casi arriba a l'aigua. Com ja he dit, el mar estava bastant "bravo" i ens oferia un espectacle, picant contra les roques, molt especial, molt d'hivern (m'encanta el mar a l'hivern).
Vam anar caminant, descalços, per un camí que, tot i estar al tocant a l'aigua, semblava de la selva. Vam creuar una platja llarga i ens vam arribar a una piscina natural: un racó protetgit per grans roques on el mar estava completament tranquil i t'hi podies banyar (que ho vam fer, com no) sense problemes. A més a més, ens vam poder prendre dos entrepanets de pollastre gràcies a que una dona anava fins allà a vendre'ls (Brasil és fantàstic!!).
A la tornada no ens vam resistir a tornar-nos a banyar a una de les platges i així poder jugar una mica amb les onades. Amb 5-10 minuts de bany ja estavem cansats, però el bany va ser molt agradable i reconfortant.
Per acabar, birreta a un "chiringuito" de la platja i pastisset casolà venut per una nena molt simpàtica.
Al tornar a Paraty, després de la dutxa i la migdiada, vam anar a fer l'apat del dia a, com no, un restaurant a "bondade": per R$8 menja tot el que puguis!!! passeig pel poble (que com comença la Pinga, festa de la cachaça que comença aquest dijous, s'estava posant molt bonic i amb més vida) i Caipirinha. Tot això acompanyats per les xilenes, de qui vam aprendre moltes coses de Santiago i Xile.
Per la nit, una mica que fiestuqui i a dormir, que estavem cansats.
Fins la pròxima, des de Ilha Grande...
guillemBarba i Pau Aragay
Dia 22: arribada a Paraty i Copacabana
El dimarts 21 vam arribar, des de Rio, a Paraty. Aquest és un poble petit i molt turístic, sobretot per què cada mes tenen alguna festivitat (certamen literari, carnaval, Festa de la Pinga).
El poble recorda, segons el Pau, a Grècia. A mi també m'ha recordat a Cadaqués: tot de cases blanques, baixetes, carrers estrets i, pràcticament tots, adoquinats. Paraty es troba en un entorn natural excepcional, ple de platges i altres entorns naturals (com cascades) fantàstiques. El plan habitual dels turistes d'aquí és agafar una barca o un autobús que et porta a alguna d'aquestes platges i, a la nit, sortir a algun dels bars (tampoc no n'hi ha masses) de copes i ball.
El dilluns, després de ser rebuts per un empleat del Hosting Internacional Casa do Rio, que ens va convèncer (R$20 la nit per persona, en una habitació els dos sols i esmorzar i internet inclòs) per allotjar-nos allà, ens vam instal.lar i vam fer un passeig de descoberta del poble. Vam aprofitar per comprar pasta i salsa per sopar, vam tornar al Hostel. Vam fer una partida a escacs (no cal dir que vaig guanyar jo) i un Continental amb una Manresana que també estava al Hostel, i vam sopar.
Després vam estar xerrant i bebent cachaça Coqueira (ep! que aquesta no es barreja!) amb altres habitants del Hostel (la manresana, un barceloní, una checa que viu a Chicago donant classes d'espanyol, una cordobesa que viu a Gràcia i un portugués que viu a Austràlia i treballa a Sudamèrica). I cap a a les 12h, acompanyats de 3 Peruanes més, vam anar cap al Dinhos Bar on vam estar ballant i prenent algo.
I ara la sorpresa. Sabeu quina cançó va sonar sense que nosaltres diguéssim res?...
"Su nombre és Lola...
Copacabana...
Nanino nino nino nino ninoná..."
Un inici de setmana prometedor.
Fins la pròxima, des d'Ilha Grande...
guillemBarba i Pau Aragay
El poble recorda, segons el Pau, a Grècia. A mi també m'ha recordat a Cadaqués: tot de cases blanques, baixetes, carrers estrets i, pràcticament tots, adoquinats. Paraty es troba en un entorn natural excepcional, ple de platges i altres entorns naturals (com cascades) fantàstiques. El plan habitual dels turistes d'aquí és agafar una barca o un autobús que et porta a alguna d'aquestes platges i, a la nit, sortir a algun dels bars (tampoc no n'hi ha masses) de copes i ball.
El dilluns, després de ser rebuts per un empleat del Hosting Internacional Casa do Rio, que ens va convèncer (R$20 la nit per persona, en una habitació els dos sols i esmorzar i internet inclòs) per allotjar-nos allà, ens vam instal.lar i vam fer un passeig de descoberta del poble. Vam aprofitar per comprar pasta i salsa per sopar, vam tornar al Hostel. Vam fer una partida a escacs (no cal dir que vaig guanyar jo) i un Continental amb una Manresana que també estava al Hostel, i vam sopar.
Després vam estar xerrant i bebent cachaça Coqueira (ep! que aquesta no es barreja!) amb altres habitants del Hostel (la manresana, un barceloní, una checa que viu a Chicago donant classes d'espanyol, una cordobesa que viu a Gràcia i un portugués que viu a Austràlia i treballa a Sudamèrica). I cap a a les 12h, acompanyats de 3 Peruanes més, vam anar cap al Dinhos Bar on vam estar ballant i prenent algo.
I ara la sorpresa. Sabeu quina cançó va sonar sense que nosaltres diguéssim res?...
"Su nombre és Lola...
Copacabana...
Nanino nino nino nino ninoná..."
Un inici de setmana prometedor.
Fins la pròxima, des d'Ilha Grande...
guillemBarba i Pau Aragay
miércoles, 15 de agosto de 2007
Dia 5: Museu de l'audiovisual i Festa Amarelinha
El dissabte 4 pel matí era lliure i la familia Aragay++ vam decidir anar a veure el Museu de l'audiovisual de Rio, museu inaugurat feia 6 mesos.
Després d'agafar el Boundinho (Tramvia) al pur estil brasiler (penjat per fora), que ja va ser tota una experiència, vam passar per la catedral de RdJ. Per fora no és gaire maca pel meu gust (és com un con tallat, tot de ciment), però quan entres es respira un aire d'obertura molt agradable, propiciat per les portes (molt grans) obertes a 3 dels 4 cantons, unes vidrieres de dalt a baix als 4 cantons i tot de minifinestres per tot el mur.
Després vam anar caminant a agafar el metro i al sortir, després de donar alguna que altra volta gràcies al sentit d'orientació d'en Xavier, vam arribar al museu. El museu és un edifici petit però molt, molt ben acabat (segurament, l'únic edifici cuidat i arreglat fins al detall que hem vist a RdJ).
A l'entrada, a la part de fora, hi havia una petita exposició a base de cartells sobre un ?projecte d'integració? a partir de les noves tecnologies. A dins, a mesura que puges per les escales, tens a dreta i esquerra els diferents pisos, cada un amb un contingut (una mica de museu d'art, exposicions de caire més social o tecnològic...) i al 6è pis hi trobem el museu de l'audiovisual, una única sala, que abans d'entrar et donen uns cascos amb un aparell per anar seguint les explicacions de forma oral (jo en anglès). El museu, tot i que petit, val molt la pena (a més a més, és gràtis :-)), ja que en poc espai, i de forma ordenada, tens diferents continguts interessants (alguns dels continguts, al ser molt específics de Brasil, perdien l'interès per a nosaltres).
Després de la visita vam anar a dinar a un ?Rodollo? de pizzes, que és el millor invent del món: tu entres, et donen un paperet on t'aniran apuntant les begudes, dirèctament t'asseus i et van venint cambrers amb diferents pizzes que t'ofereixen els troços que vulguis. D'aquesta manera, als 3 minuts d'entrar ja estàs menjant, sense haver hagut de pensar i podent veure la pizza abans de dir si la vols o no. A més a més, la varietat de pizzes aquí a Brasil és molt més variada que allà (per exemple, n'hi ha de dolces!). Al acabar, pagues un tant fix pel menjar (barat) i la beguda que has pres.
Després de dinar vam anar cap a la Casa Amarelinha ja que haviem quedat amb els Meninos de la Casa Dom Bosco per fer un partidet a sota del pont del Boundinho. Després d'unes dures ;-) negociacions van acceptar fer equips mixtos (catalans+brasilenys) en un camp molt petit (més que un de futbol sala) on jugaven equips de 4 (2c + 2b), tots els brasilenys (la Aline inclosa) descalços, per suposat!
Els partits van estar molt entretingut i vistosos, i l'equip en el que hi participava el Pau i l'Oriol van ser els autèntics reis de la pista.
Després d'això vam pujar tots junts cap a la Casa, un altre cop, per donar inici a la Festa d'inauguració. Aquesta va ser una festa molt bonica, centrada en el menjar: havien preparat un enorme carro ple de fruites diferents i el "director" de la Casa Dom Bosco va ser l'encarregat del xurrasco. Per beure: aigua, refrescos i sucs, sobretot de maracuià (del que hi havia una garrafa de molts litres que vam aconseguir buidar).
La festa també va estar amenitzada per la música, bàsicament escollida pels nois de la CDB. A la festa també estaven convidades meninas d'una altra casa de la Asociaçao Sao Martinho. Tot i que ens va costar una mica, vam acabar xerrant i relacionant-nos bastant tots amb tots. Però on ens va costar menys entrar (sorprenentment, per mi com a mínim) va ser al ball. Primer hi va haver molt de rap-hipHop-parecidos que els de la CDB ballaven a base de fer cabrioles i "tonteries" però que va ajudar a trencar el gel. Més tard hi vam afegir la samba, on ens van demostrar que estan fets d'una altra pasta.
La festa també va tenir els seus moments pels discursos necessaris, molt sentits per tothom, de "presentació" de la casa i d'agraïment, per part nostre, per l'acolliment rebut a la Casa Dom Bosco. També els vam ensenyar la Dansa de l'Alegria a mode de presentació del grup de catalans.
I com a sorpresa va ser l'actuació d'una parella d'artistes "de carrer"; veu, guitarra i acompanyament, que ens van portar els ritmes del nord de Brasil a la festa.
La festa n.1 va acabar, ja sols els habitants de la casa, en una roda de valoració-posada en comú per part dels integrants del viatge, que vam aprofitar per regalar-li a la Montse un quadre. En aquest moment ella ens va regalar una caiguda de cul en l'autèntic estil del cinema mut, que hem gravat profundament en la memòria (ja que, malauradament, no teniem una càmara gravant).
La nit no va acabar per tothom aquí, però això s'explicarà en un altre post.
Fins la pròxima, des de Bonito (Pantanal)...
guillemBarba
Després d'agafar el Boundinho (Tramvia) al pur estil brasiler (penjat per fora), que ja va ser tota una experiència, vam passar per la catedral de RdJ. Per fora no és gaire maca pel meu gust (és com un con tallat, tot de ciment), però quan entres es respira un aire d'obertura molt agradable, propiciat per les portes (molt grans) obertes a 3 dels 4 cantons, unes vidrieres de dalt a baix als 4 cantons i tot de minifinestres per tot el mur.
Després vam anar caminant a agafar el metro i al sortir, després de donar alguna que altra volta gràcies al sentit d'orientació d'en Xavier, vam arribar al museu. El museu és un edifici petit però molt, molt ben acabat (segurament, l'únic edifici cuidat i arreglat fins al detall que hem vist a RdJ).
A l'entrada, a la part de fora, hi havia una petita exposició a base de cartells sobre un ?projecte d'integració? a partir de les noves tecnologies. A dins, a mesura que puges per les escales, tens a dreta i esquerra els diferents pisos, cada un amb un contingut (una mica de museu d'art, exposicions de caire més social o tecnològic...) i al 6è pis hi trobem el museu de l'audiovisual, una única sala, que abans d'entrar et donen uns cascos amb un aparell per anar seguint les explicacions de forma oral (jo en anglès). El museu, tot i que petit, val molt la pena (a més a més, és gràtis :-)), ja que en poc espai, i de forma ordenada, tens diferents continguts interessants (alguns dels continguts, al ser molt específics de Brasil, perdien l'interès per a nosaltres).
Després de la visita vam anar a dinar a un ?Rodollo? de pizzes, que és el millor invent del món: tu entres, et donen un paperet on t'aniran apuntant les begudes, dirèctament t'asseus i et van venint cambrers amb diferents pizzes que t'ofereixen els troços que vulguis. D'aquesta manera, als 3 minuts d'entrar ja estàs menjant, sense haver hagut de pensar i podent veure la pizza abans de dir si la vols o no. A més a més, la varietat de pizzes aquí a Brasil és molt més variada que allà (per exemple, n'hi ha de dolces!). Al acabar, pagues un tant fix pel menjar (barat) i la beguda que has pres.
Després de dinar vam anar cap a la Casa Amarelinha ja que haviem quedat amb els Meninos de la Casa Dom Bosco per fer un partidet a sota del pont del Boundinho. Després d'unes dures ;-) negociacions van acceptar fer equips mixtos (catalans+brasilenys) en un camp molt petit (més que un de futbol sala) on jugaven equips de 4 (2c + 2b), tots els brasilenys (la Aline inclosa) descalços, per suposat!
Els partits van estar molt entretingut i vistosos, i l'equip en el que hi participava el Pau i l'Oriol van ser els autèntics reis de la pista.
Després d'això vam pujar tots junts cap a la Casa, un altre cop, per donar inici a la Festa d'inauguració. Aquesta va ser una festa molt bonica, centrada en el menjar: havien preparat un enorme carro ple de fruites diferents i el "director" de la Casa Dom Bosco va ser l'encarregat del xurrasco. Per beure: aigua, refrescos i sucs, sobretot de maracuià (del que hi havia una garrafa de molts litres que vam aconseguir buidar).
La festa també va estar amenitzada per la música, bàsicament escollida pels nois de la CDB. A la festa també estaven convidades meninas d'una altra casa de la Asociaçao Sao Martinho. Tot i que ens va costar una mica, vam acabar xerrant i relacionant-nos bastant tots amb tots. Però on ens va costar menys entrar (sorprenentment, per mi com a mínim) va ser al ball. Primer hi va haver molt de rap-hipHop-parecidos que els de la CDB ballaven a base de fer cabrioles i "tonteries" però que va ajudar a trencar el gel. Més tard hi vam afegir la samba, on ens van demostrar que estan fets d'una altra pasta.
La festa també va tenir els seus moments pels discursos necessaris, molt sentits per tothom, de "presentació" de la casa i d'agraïment, per part nostre, per l'acolliment rebut a la Casa Dom Bosco. També els vam ensenyar la Dansa de l'Alegria a mode de presentació del grup de catalans.
I com a sorpresa va ser l'actuació d'una parella d'artistes "de carrer"; veu, guitarra i acompanyament, que ens van portar els ritmes del nord de Brasil a la festa.
La festa n.1 va acabar, ja sols els habitants de la casa, en una roda de valoració-posada en comú per part dels integrants del viatge, que vam aprofitar per regalar-li a la Montse un quadre. En aquest moment ella ens va regalar una caiguda de cul en l'autèntic estil del cinema mut, que hem gravat profundament en la memòria (ja que, malauradament, no teniem una càmara gravant).
La nit no va acabar per tothom aquí, però això s'explicarà en un altre post.
Fins la pròxima, des de Bonito (Pantanal)...
guillemBarba
Dia 4: Niterói
El divendres 3 d'agost vam anar a passar el dia a Niterói, la ciutat que es trova a l'altra cantó de la badia de Rio de Janeiro.
Després de les rutines habituals del matí, vam sortir de casa, vam agafar el bus, vam caminar una mica pel centre (interessant, doncs jo encara no havia caminat massa Rio) i ens vam retrobar tot el grup al port d'on surten les barques que creuen la badia.
Al arribar a l'altre cantó vam anar dirèctament cap al Caminho Niemeyer; un complexe al costat del mar, encara en construcció, en el que està previst que hi hagin bastantes coses (una catedral catòlica, una altra de batista, un museu brasiler del cinema...), totes elles dissenyades per aquest arquitècte.
En l'actualitat, però, només està acabat el Teatre popular: una construcció de ciment pintat de blanc amb algun toc de colors vius, que pot allotjar 800 persones al seu interior o 10.000 a l'exterior (a la part del darrera de l'escenari hi ha una gran porta vermella que permet fer l'espectacle "cap en fora" convertint-se en un teatre a l'aire lliure). També està acabat el "Memorial Roberto Silveira": una construcció també de ciment pintat de blanc en forma de mitja esfera, que recorda molt la casa de la Bulma (vease Bola de Drac).
El que encara està per fer, però ja mig començat, és la Fundação Oscar Niemeyer; un edifici que acabará tenint la forma i semblança d'ull, i del qual ara només està feta la cupula en forma de cargol, que té una peculiar forma de transmetre el so (ressona molt i, a més a més, si parles en to normal al costat de la paret, des de qualsevol punt de la paret escoltes perfectament el que es diu). Aquest fet, i sota la proposta de la guia, va propiciar que entressim tots fent xibarri per tal de copsar nosaltres mateixos aquest efecte. Posteriorment alguns ens vam entretenir a tenir converses més o menys interessants d'una punta a l'altra de l'edifici.
El Caminho Niemeyer, a part d'aquest complexe, també inclou altres monuments o construccions per la ciutat de Niterói (alguna plaça...) i no sé si el MAC (del que us parlaré d'aquí unes línies). Però això no ho vam anar a veure.
Al acabar la visita vam anar caminant cap al Mercado do Peixe, que com el seu nom indica és un mercat de peix on a la part de sota hi trobem totes les paradetes on pots fer la compra que, si vols, te la pots emportar per què te la cuini algun dels establiments que hi ha al primer pis (tu portes el peix que acabes de comprar, els hi dius com el vols, et cobren R$7 per peça i menges molt i a gust).
Nosaltres (la família Aragay++) vam agafar pop (que va sortir BONÍSSIM), calamars (que encara que una mica secs, també van sortir bons), gambes i tonyina. Alguns del grup van tenir problemes per fer-se entendre com volien el peix i van acabar tenint pràcticament tot el peix arrebossat (inclús el SALMÓ!!!) o, després de demanar una copa de vi blanc suau, rebre una tassa de café plena fins a dalt de vi negre :-S
Després de dinar ens vam dirigir cap al MAC - Museu de Arte Contemporânea, també dissenyat per en Niemeyer. És un edifici preciós, en forma d'ovni, situat a una punta de Niterói (una localització esplèndida) que no puc fer altra cosa que recomenar-vos d'anar-lo a veure. Però un cop dins, i si deixem de banda el bar-restaurant que és esplèndit i ben cuidat, l'aspecte del museu és més aviat pobre: està tot tapissat d'una moqueta gris bastant cutre que, sorprenentment, llueix tot de taques de tots els tamanys per tot arreu. Aquest fet, acompanyat per la mala sort d'enganxar una exposició molt pobre per la seva qualitat i quantitat, ens va decepcionar una mica de cara al nom del museu.
En acabar, el sector dels interpont (o mitjana edat, o joves, o grup Caipirinheiro...) vam tornar amb en Pep, en cotxe, cap a Rio. Pel camí, encara a Niterói, vam aprofitar per firar-nos en roba (paga AirEuropa, que per algo em van perdre la maleta durant una setmana). Després vam creuar el macropont que creua la badia de RJ, una nova experiència que ens quedarà guardada a la memòria.
Fins la pròxima, des de Bonito (Pantanal)...
guillemBarba
Després de les rutines habituals del matí, vam sortir de casa, vam agafar el bus, vam caminar una mica pel centre (interessant, doncs jo encara no havia caminat massa Rio) i ens vam retrobar tot el grup al port d'on surten les barques que creuen la badia.
Al arribar a l'altre cantó vam anar dirèctament cap al Caminho Niemeyer; un complexe al costat del mar, encara en construcció, en el que està previst que hi hagin bastantes coses (una catedral catòlica, una altra de batista, un museu brasiler del cinema...), totes elles dissenyades per aquest arquitècte.
En l'actualitat, però, només està acabat el Teatre popular: una construcció de ciment pintat de blanc amb algun toc de colors vius, que pot allotjar 800 persones al seu interior o 10.000 a l'exterior (a la part del darrera de l'escenari hi ha una gran porta vermella que permet fer l'espectacle "cap en fora" convertint-se en un teatre a l'aire lliure). També està acabat el "Memorial Roberto Silveira": una construcció també de ciment pintat de blanc en forma de mitja esfera, que recorda molt la casa de la Bulma (vease Bola de Drac).
El que encara està per fer, però ja mig començat, és la Fundação Oscar Niemeyer; un edifici que acabará tenint la forma i semblança d'ull, i del qual ara només està feta la cupula en forma de cargol, que té una peculiar forma de transmetre el so (ressona molt i, a més a més, si parles en to normal al costat de la paret, des de qualsevol punt de la paret escoltes perfectament el que es diu). Aquest fet, i sota la proposta de la guia, va propiciar que entressim tots fent xibarri per tal de copsar nosaltres mateixos aquest efecte. Posteriorment alguns ens vam entretenir a tenir converses més o menys interessants d'una punta a l'altra de l'edifici.
El Caminho Niemeyer, a part d'aquest complexe, també inclou altres monuments o construccions per la ciutat de Niterói (alguna plaça...) i no sé si el MAC (del que us parlaré d'aquí unes línies). Però això no ho vam anar a veure.
Al acabar la visita vam anar caminant cap al Mercado do Peixe, que com el seu nom indica és un mercat de peix on a la part de sota hi trobem totes les paradetes on pots fer la compra que, si vols, te la pots emportar per què te la cuini algun dels establiments que hi ha al primer pis (tu portes el peix que acabes de comprar, els hi dius com el vols, et cobren R$7 per peça i menges molt i a gust).
Nosaltres (la família Aragay++) vam agafar pop (que va sortir BONÍSSIM), calamars (que encara que una mica secs, també van sortir bons), gambes i tonyina. Alguns del grup van tenir problemes per fer-se entendre com volien el peix i van acabar tenint pràcticament tot el peix arrebossat (inclús el SALMÓ!!!) o, després de demanar una copa de vi blanc suau, rebre una tassa de café plena fins a dalt de vi negre :-S
Després de dinar ens vam dirigir cap al MAC - Museu de Arte Contemporânea, també dissenyat per en Niemeyer. És un edifici preciós, en forma d'ovni, situat a una punta de Niterói (una localització esplèndida) que no puc fer altra cosa que recomenar-vos d'anar-lo a veure. Però un cop dins, i si deixem de banda el bar-restaurant que és esplèndit i ben cuidat, l'aspecte del museu és més aviat pobre: està tot tapissat d'una moqueta gris bastant cutre que, sorprenentment, llueix tot de taques de tots els tamanys per tot arreu. Aquest fet, acompanyat per la mala sort d'enganxar una exposició molt pobre per la seva qualitat i quantitat, ens va decepcionar una mica de cara al nom del museu.
En acabar, el sector dels interpont (o mitjana edat, o joves, o grup Caipirinheiro...) vam tornar amb en Pep, en cotxe, cap a Rio. Pel camí, encara a Niterói, vam aprofitar per firar-nos en roba (paga AirEuropa, que per algo em van perdre la maleta durant una setmana). Després vam creuar el macropont que creua la badia de RJ, una nova experiència que ens quedarà guardada a la memòria.
Fins la pròxima, des de Bonito (Pantanal)...
guillemBarba
martes, 7 de agosto de 2007
Dia 8: Impresionats a les Catarates d'Iguazú
Després d´una nit curta peró en un hotelet Del Rey, molt recomanable per tot -llençols, dutxa, secador, tele, internet, piscina- per 116 reais (per cert, no té ascendor) i de fer un fabulós esmorzar, hem iniciat el nostre recorregut a les catarates d´Iguaçú.
El nostre guia Alex, ens ha fet passar per la frontera d´Argentina. Hem anat a veure les catarates des d´aquest país.
La cosa ha començat amb molta inconcreció. El guia no tenia clar qué era el primer que haviem de fer: primer era el trenet, després anar al lavabo, dos minuts més tard ha canviat d´opinió i ha decidit fer el recorregut a peu. Peró quan haviem vist un primer "atisbu" de catarata, ha decidit anar a la barca. I quan quals guiris, hem pujat a un camionet amb un guia que sorpressivament era biólogu -intuïm que era llicenciat perqué ens ha deixat bocabadats amb la seva "supiéncia"- és a dir és un "potser" (aixó cal llegir-ho ens referéncia a l´endevinalla del dia anterior) (Consultar link "endevinalles Brasil 2007"). Ha quedat clar que els palmitos estan en procés d´extinció i que l´humus és molt important. L´extensió de la selva en aquesta zona ha quedat reduïda a un 6%. Hi ha molta quantitat d´animals i de plantes i ha estat molt interessant tota l´explicativa del noi bióleg.
Ens hem decidit a pujar a la barca. En veure com anava la gent de mullada, hem decidit quedar-nos en "panys menors" per evitar humitats que comportessin fongs molestos, que ja en tenim prou amb els problemes del cul de l´Eli pillats a l´hutelillu President de Resende.
L´emoçao ha estat im-pressionat. Hem quedat remullats fins la mateixa essència nostra, baixos i alts especialment. Hem passat per sota les cascades fent un bateig complert de tots els membres de l´expedició. En baixar, hi ha hagut un espectacle pornográfic a cárrec del Jaume, el Joan Carles, el Guillem i la Imma, mostrant-nos les seves espectaculars belleses íntimes. Hem hagut d´apartar el personal que s´acostava intentant obtenir la primícia del grup catalá.
El guia seguia anant espitós per tal de complir el programa previst. Hem anat al trenet que ens ha dut a la passarel.la on hem pogut apreciar l´espectacularitat im-pressionat, penetrable, emocionant i brutal de la cascada des de la zona argentina. Quina passada de caiguda de soroll i d´esquitxos que provoca aquesta falla del terreny en zona fronterera!!!. Ens ha sorprés la tecnologia punta per tirar fotografies en perspectiva: escaletes de fusta lligades amb cadenes de bici a la barana, cada una amb el nom del seu fotógraf.
La gana ens podia. Havia frisança per menjar. I el guia, sense treure´s el barretet, ens ha conduit cap el trenet, que no sortia fins les 15 hores!!!. I nosaltres, amb una gana brutal i sense res per menjar. Finalment, hem arribat a un restaurant argentí "La Selva". Després d´estendre la "culada", hem arrassat amb tota la carn que hi havia al restaurant, tot banyat amb tres ampolles de vi argentí mundialment conegut i anomenat "malbec". A la taula de joves, hi ha hagut un interrogatori profund a l´Ariadna, al Pau i al Guillem a cárrec de la Clara, l´Aina i la Nura sobre temes amorosos i de parella. Els interrogats estan sorpresos d´ells mateixos d´haver respost amb sinceritat.
Amb dificultat, la taula d´adults ha aconsegut aixecar-se. El guia ha intentat dur-nos a veure les catarates des de Brasil, peró ja havien tancat. Ens ha ofert com alternativa un artesanato i hem anat de cap. Peró, ha estat un fracás. L´Ariadna però, ha aconseguit que li regalessin el kit per a fer caipirinhas´-per què serà?-.
Finalment, hem anat a l´hotel i cinc membres del grup -els noms dels quals no esmentarem per a mantenir el seu anonimat (o sigui els habituals)- han anat a fer uns cocaolats brasilers.
Estem esperant el moment per agafar el bus a Maringá, que promet ser una nit d´"ensueny".
Des de Brasil
EliEstany, TV3 Foç d´Iguazú.
El nostre guia Alex, ens ha fet passar per la frontera d´Argentina. Hem anat a veure les catarates des d´aquest país.
La cosa ha començat amb molta inconcreció. El guia no tenia clar qué era el primer que haviem de fer: primer era el trenet, després anar al lavabo, dos minuts més tard ha canviat d´opinió i ha decidit fer el recorregut a peu. Peró quan haviem vist un primer "atisbu" de catarata, ha decidit anar a la barca. I quan quals guiris, hem pujat a un camionet amb un guia que sorpressivament era biólogu -intuïm que era llicenciat perqué ens ha deixat bocabadats amb la seva "supiéncia"- és a dir és un "potser" (aixó cal llegir-ho ens referéncia a l´endevinalla del dia anterior) (Consultar link "endevinalles Brasil 2007"). Ha quedat clar que els palmitos estan en procés d´extinció i que l´humus és molt important. L´extensió de la selva en aquesta zona ha quedat reduïda a un 6%. Hi ha molta quantitat d´animals i de plantes i ha estat molt interessant tota l´explicativa del noi bióleg.
Ens hem decidit a pujar a la barca. En veure com anava la gent de mullada, hem decidit quedar-nos en "panys menors" per evitar humitats que comportessin fongs molestos, que ja en tenim prou amb els problemes del cul de l´Eli pillats a l´hutelillu President de Resende.
L´emoçao ha estat im-pressionat. Hem quedat remullats fins la mateixa essència nostra, baixos i alts especialment. Hem passat per sota les cascades fent un bateig complert de tots els membres de l´expedició. En baixar, hi ha hagut un espectacle pornográfic a cárrec del Jaume, el Joan Carles, el Guillem i la Imma, mostrant-nos les seves espectaculars belleses íntimes. Hem hagut d´apartar el personal que s´acostava intentant obtenir la primícia del grup catalá.
El guia seguia anant espitós per tal de complir el programa previst. Hem anat al trenet que ens ha dut a la passarel.la on hem pogut apreciar l´espectacularitat im-pressionat, penetrable, emocionant i brutal de la cascada des de la zona argentina. Quina passada de caiguda de soroll i d´esquitxos que provoca aquesta falla del terreny en zona fronterera!!!. Ens ha sorprés la tecnologia punta per tirar fotografies en perspectiva: escaletes de fusta lligades amb cadenes de bici a la barana, cada una amb el nom del seu fotógraf.
La gana ens podia. Havia frisança per menjar. I el guia, sense treure´s el barretet, ens ha conduit cap el trenet, que no sortia fins les 15 hores!!!. I nosaltres, amb una gana brutal i sense res per menjar. Finalment, hem arribat a un restaurant argentí "La Selva". Després d´estendre la "culada", hem arrassat amb tota la carn que hi havia al restaurant, tot banyat amb tres ampolles de vi argentí mundialment conegut i anomenat "malbec". A la taula de joves, hi ha hagut un interrogatori profund a l´Ariadna, al Pau i al Guillem a cárrec de la Clara, l´Aina i la Nura sobre temes amorosos i de parella. Els interrogats estan sorpresos d´ells mateixos d´haver respost amb sinceritat.
Amb dificultat, la taula d´adults ha aconsegut aixecar-se. El guia ha intentat dur-nos a veure les catarates des de Brasil, peró ja havien tancat. Ens ha ofert com alternativa un artesanato i hem anat de cap. Peró, ha estat un fracás. L´Ariadna però, ha aconseguit que li regalessin el kit per a fer caipirinhas´-per què serà?-.
Finalment, hem anat a l´hotel i cinc membres del grup -els noms dels quals no esmentarem per a mantenir el seu anonimat (o sigui els habituals)- han anat a fer uns cocaolats brasilers.
Estem esperant el moment per agafar el bus a Maringá, que promet ser una nit d´"ensueny".
Des de Brasil
EliEstany, TV3 Foç d´Iguazú.
Dia 6: Hem conegut al Mestre Claudinho
El diumenge dia 5 dágost vam viatgar tots fins a Resende, una ciutat propera a Rio, més o menys a dues hores cap al sud.
Un cop a Resende, després de sortir del centre i donar moltes voltes, vam arribar a un barri marginal a les afores de la ciutat on viu el Mestre Claudinho.
El Mestre Claudinho és conegut per tothom en el barri (la comunidade com diu ell). Ell és el president de Raiz Negra, una associació nascuda a l'any 1984 dedicada al treball amb criançes i joves a traves de la capoeira. Per a ells, la capoeira no és només una dança o la recuperacio d´una tradició, és sobretot una filosofia de vida basada en la comunitat, l´esforç, la disciplina, l´alegria...
Ens van rebre amb molta il.lusió i ens van oferir una serie "d´oficines" (tallers) perquè visquéssim el que és el seu dia a dia amb les criançes i jovems. Vam fer "jonco": un ball tradicional dels esclaus a Brasil i "Ukelele": ball amb bastons de canya i ganivets. Aquest ball, com la capoeira els utilitzaven per mantenir-se fisicament en forma i estar a punt per a la lluita.
Tots vam ballar i cantar amb ells fins aconseguir aprendre les pases bàsiques.
Després, per grups, ens van ensenyar les passes bàsiques de la capoeira; la primera "la jinga", també "la roda" i un altre que no recordem com es diu, peró que simbolitza una gran patada. I és clar, finalment, vam fer una roda i vam ballar tots pelgats una capoeira, per acabar fent ells una demsotració amb salts mortals i mil i unes virgueries que ens va deixar bocabadats.
Abans de despedir-nos vam fer una breu entrevista a tres dels components de l'Associació i així vam saber que Raiz Negra treballava a tots els barris de la ciutat fent les seves oficines, que en molts d'ells no tenien local propi i que feien les activitats a locals cedits per altres entitats i escoles i fins i tot al carrer, i que la major part dels professors de capoeira havien estat criançes de 'Associaico.
Va ser una tarda preciosa on ens vam esforçar i divertir dansant i cantant amb ells. Al final, agraïments, abraçades brasileres i molta, molta emoció al cor.
Un cop a Resende, després de sortir del centre i donar moltes voltes, vam arribar a un barri marginal a les afores de la ciutat on viu el Mestre Claudinho.
El Mestre Claudinho és conegut per tothom en el barri (la comunidade com diu ell). Ell és el president de Raiz Negra, una associació nascuda a l'any 1984 dedicada al treball amb criançes i joves a traves de la capoeira. Per a ells, la capoeira no és només una dança o la recuperacio d´una tradició, és sobretot una filosofia de vida basada en la comunitat, l´esforç, la disciplina, l´alegria...
Ens van rebre amb molta il.lusió i ens van oferir una serie "d´oficines" (tallers) perquè visquéssim el que és el seu dia a dia amb les criançes i jovems. Vam fer "jonco": un ball tradicional dels esclaus a Brasil i "Ukelele": ball amb bastons de canya i ganivets. Aquest ball, com la capoeira els utilitzaven per mantenir-se fisicament en forma i estar a punt per a la lluita.
Tots vam ballar i cantar amb ells fins aconseguir aprendre les pases bàsiques.
Després, per grups, ens van ensenyar les passes bàsiques de la capoeira; la primera "la jinga", també "la roda" i un altre que no recordem com es diu, peró que simbolitza una gran patada. I és clar, finalment, vam fer una roda i vam ballar tots pelgats una capoeira, per acabar fent ells una demsotració amb salts mortals i mil i unes virgueries que ens va deixar bocabadats.
Abans de despedir-nos vam fer una breu entrevista a tres dels components de l'Associació i així vam saber que Raiz Negra treballava a tots els barris de la ciutat fent les seves oficines, que en molts d'ells no tenien local propi i que feien les activitats a locals cedits per altres entitats i escoles i fins i tot al carrer, i que la major part dels professors de capoeira havien estat criançes de 'Associaico.
Va ser una tarda preciosa on ens vam esforçar i divertir dansant i cantant amb ells. Al final, agraïments, abraçades brasileres i molta, molta emoció al cor.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)