Dia 5: Museu de l'audiovisual i Festa Amarelinha

El dissabte 4 pel matí era lliure i la familia Aragay++ vam decidir anar a veure el Museu de l'audiovisual de Rio, museu inaugurat feia 6 mesos.

Després d'agafar el Boundinho (Tramvia) al pur estil brasiler (penjat per fora), que ja va ser tota una experiència, vam passar per la catedral de RdJ. Per fora no és gaire maca pel meu gust (és com un con tallat, tot de ciment), però quan entres es respira un aire d'obertura molt agradable, propiciat per les portes (molt grans) obertes a 3 dels 4 cantons, unes vidrieres de dalt a baix als 4 cantons i tot de minifinestres per tot el mur.

Després vam anar caminant a agafar el metro i al sortir, després de donar alguna que altra volta gràcies al sentit d'orientació d'en Xavier, vam arribar al museu. El museu és un edifici petit però molt, molt ben acabat (segurament, l'únic edifici cuidat i arreglat fins al detall que hem vist a RdJ).

A l'entrada, a la part de fora, hi havia una petita exposició a base de cartells sobre un ?projecte d'integració? a partir de les noves tecnologies. A dins, a mesura que puges per les escales, tens a dreta i esquerra els diferents pisos, cada un amb un contingut (una mica de museu d'art, exposicions de caire més social o tecnològic...) i al 6è pis hi trobem el museu de l'audiovisual, una única sala, que abans d'entrar et donen uns cascos amb un aparell per anar seguint les explicacions de forma oral (jo en anglès). El museu, tot i que petit, val molt la pena (a més a més, és gràtis :-)), ja que en poc espai, i de forma ordenada, tens diferents continguts interessants (alguns dels continguts, al ser molt específics de Brasil, perdien l'interès per a nosaltres).

Després de la visita vam anar a dinar a un ?Rodollo? de pizzes, que és el millor invent del món: tu entres, et donen un paperet on t'aniran apuntant les begudes, dirèctament t'asseus i et van venint cambrers amb diferents pizzes que t'ofereixen els troços que vulguis. D'aquesta manera, als 3 minuts d'entrar ja estàs menjant, sense haver hagut de pensar i podent veure la pizza abans de dir si la vols o no. A més a més, la varietat de pizzes aquí a Brasil és molt més variada que allà (per exemple, n'hi ha de dolces!). Al acabar, pagues un tant fix pel menjar (barat) i la beguda que has pres.

Després de dinar vam anar cap a la Casa Amarelinha ja que haviem quedat amb els Meninos de la Casa Dom Bosco per fer un partidet a sota del pont del Boundinho. Després d'unes dures ;-) negociacions van acceptar fer equips mixtos (catalans+brasilenys) en un camp molt petit (més que un de futbol sala) on jugaven equips de 4 (2c + 2b), tots els brasilenys (la Aline inclosa) descalços, per suposat!

Els partits van estar molt entretingut i vistosos, i l'equip en el que hi participava el Pau i l'Oriol van ser els autèntics reis de la pista.

Després d'això vam pujar tots junts cap a la Casa, un altre cop, per donar inici a la Festa d'inauguració. Aquesta va ser una festa molt bonica, centrada en el menjar: havien preparat un enorme carro ple de fruites diferents i el "director" de la Casa Dom Bosco va ser l'encarregat del xurrasco. Per beure: aigua, refrescos i sucs, sobretot de maracuià (del que hi havia una garrafa de molts litres que vam aconseguir buidar).

La festa també va estar amenitzada per la música, bàsicament escollida pels nois de la CDB. A la festa també estaven convidades meninas d'una altra casa de la Asociaçao Sao Martinho. Tot i que ens va costar una mica, vam acabar xerrant i relacionant-nos bastant tots amb tots. Però on ens va costar menys entrar (sorprenentment, per mi com a mínim) va ser al ball. Primer hi va haver molt de rap-hipHop-parecidos que els de la CDB ballaven a base de fer cabrioles i "tonteries" però que va ajudar a trencar el gel. Més tard hi vam afegir la samba, on ens van demostrar que estan fets d'una altra pasta.

La festa també va tenir els seus moments pels discursos necessaris, molt sentits per tothom, de "presentació" de la casa i d'agraïment, per part nostre, per l'acolliment rebut a la Casa Dom Bosco. També els vam ensenyar la Dansa de l'Alegria a mode de presentació del grup de catalans.

I com a sorpresa va ser l'actuació d'una parella d'artistes "de carrer"; veu, guitarra i acompanyament, que ens van portar els ritmes del nord de Brasil a la festa.

La festa n.1 va acabar, ja sols els habitants de la casa, en una roda de valoració-posada en comú per part dels integrants del viatge, que vam aprofitar per regalar-li a la Montse un quadre. En aquest moment ella ens va regalar una caiguda de cul en l'autèntic estil del cinema mut, que hem gravat profundament en la memòria (ja que, malauradament, no teniem una càmara gravant).

La nit no va acabar per tothom aquí, però això s'explicarà en un altre post.

Fins la pròxima, des de Bonito (Pantanal)...
guillemBarba